Llorac

És un dels municipis que integren les rutes medieval, del Cister i de la Vall del Corb. Té una altitud de 648 m.
Està situat en l’extrem septentrional de la comarca.

Dins del terme, neix el riu Corb, en el lloc de Rauric, discorre per la seva banda meridional i ocupa la vall del riu i els altiplans del seu marge dret, fins a arribar al Balneari de Vallfogona.

El terme està accidentat pels contraforts dels altiplans segarrencs, i hi ha un descens progressiu en la línia d’est a oest.

Es troba prop del riu Corb, en el seu marge esquerre i al peu d’un pujol que ho domina des de migdia. Comprèn a més els pobles de Rauric, Albió, la Cirera i el despoblat de Montargull.

A principis del segle XII Llorac pertanyia a Guifre Bonfill. Un nét d’aquest, Berenguer Bernat de Sentdomí, ho va donar juntament amb l’església de Santa Maria, a l’ordre dels hospitalaris. Va ser una de les seves primeres possessions a Catalunya. Van establir una casa, documentada ja a inicis del segle XIII, que després es va integrar a la alcaldia de l’Encomana de Cervera.

Al segle XIV pertanyia al montblanquins Francesc Alenyà, que en 1341 havia comprat la jurisdicció a Pere el Cerimoniós.
A partir del segle XVI, consta com a propietat dels Guimerà.

L’actual església parroquial està dedicada a Sant Joan, i va ser construïda al segle XVIII, aprofitant l’estructura i elements de l’anterior, d’estil romànic.

De l’antic castell de Llorac, que es trobava en una petita elevació al costat del poble, només queden carreus i algun tros de paret aprofitades per aixecar un gran paller.

Altres nuclis de població pertanyents a Llorac:

Rauric

Nucli de població agregat a Llorac i situat en la part sud-oriental del terme, ja en l’altiplà segarrenc, a la dreta de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Ciutadilla.
Molt a prop, en el sector meridional, està la font de Rauric, on neix el riu Corb.
Existeixen documents del lloc des del segle XII, quan Pere de Queralt, en 1167, ho va deixar en testament als hospitalaris, reservant-se drets per Gombau de Oluja, Berenguer d’Aguiló i Guillem de Timor. A la fi del segle XII, era possessió de Gombau de Oluja.
A partir del segle XIV va pertànyer als Queralt de Santa Coloma.
De l’antic castell de Rauric, actualment només queden els fonaments.
L’església parroquial de Rauric està dedicada a Santa Fe.

La Cirera

Agregat de Llorac, situat en el centre del terme, en l’altiplà de la Segarra, a la dreta del riu Corb.
A mitjan segle XII, Guillem de Cirera, amb el consentiment del Bisbe de Vic, va donar a l’església de la Cirera a l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Al segle XIV pertanyia juntament amb Llorac, als Alenyá de Montblanc. Al segle XVIII, consta com a baronia de Dalmau d’Ivorra.
L’actual església està dedicada a Santa Maria de la Cirera i conserva alguns elements gòtics.

Albió

Situat en la part occidental del terme, a poca distància del Balneari de Vallfogona. Va ser domini dels templaris i més tard dels hospitalaris, sent membre de la custòdia hospitalera de Vallfogona. El prior de Catalunya, en el 1380 va comprar la jurisdicció del lloc al rei Pere i la va mantenir fins al final dels senyorius.

De l’antic castell d’Albió, al voltant del com es va formar el poble, encara queden els fonaments.
L’església parroquial de Sant Gil d’Albió forma un conjunt amb el cementiri i la casa rectoral. El temple és de planta de creu llatina, dues capelles adossades al costat dret. La portalada és romànica i adovellada.
Sota el pujol on està el poble i prop del marge dret del riu Corb, es troba el “Vaig moldre d’Albió” (Molino de Albió), construcció massissa datada al segle XIII.

El pas dels Cavallers Templers per Albió.

Entre 1131 i 1133 els comtes d’Urgell i de Barcelona van cedir als templers els seus drets sobre el castell de Barberà. Al cap de poc temps, la casa del Temple va rebre importants donacions a les comarques de la Conca de Barberà, el Camp de Tarragona i la Segarra. Van ser senyors entre altres pobles d’Albió. Van organitzar sub encomandes en la Espluga, Vallfogona i la Masó del Rourell per poder administrar aquest gran patrimoni de manera més eficaç.
Els templers van fomentar l’agricultura, principalment els cereals i la vinya, van controlar gran part dels molins hidràulics i van dedicar gran atenció a la ramaderia. En bona part d’aquests llocs van posseir ple domini senyorial. En el conjunt dels convents templers catalano-aragonesos, l’encomana de Barberà estava situada entre els de segona categoria quant a potencial econòmic.
Cinc anys després de l’extinció del Tremp, el 1317, el patrimoni templer de Barberà va passar a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Bibliografia
  • FUGUET SANS, Joan (1983): “Arquitectura del castell de Barberà (dels orígens als Templers)”, Aplec de Treballs”, 5, Centri d’Estudis de la Conca de Barberà, (Montblanc), pàg. 91-120.
  • FUGUET SANS, Joan (1997): Templers i hospitalers, Rafael Dalmau, Ed., Barcelona.