Biure del Gaià

Biure del Gaià, des de aquest indret surt la pista forestal que porta fins a l’ermita de Sant Miquel, situada a la muntanya de Sant Miquel de Montclar. Hi ha muntanyes ben estructurades, construïdes com si d’un bloc de pedra s’esculpeix una bella forma.
Sant Miquel de Montclar, la muntanya més alta i rellevant de l’Alt Gaià, és així. Emergeix darrere dels sembrats, senyora i propietària de totes les terres que l’envolten.

És com un vaixell sortint del port per endinsar-se a la mar, baixant el Gaià, sense una altra opció que l’estret port que el riu ha traçat. Enrere queden els pobles de Biure i Les Piles, la vila de Santa Coloma de Queralt i més amunt Aguiló.Diu adéu a la clota colomina, mosaic pintat de verds foscos dels petits boscos i color d’escorça de pa de poble, dels torrats blats i ordis, a punt de la sega.
En el seu vessant Nord ens situa, mirant cap a l’Oest, enfront de l’estret de Deogràcies, que divideix les conques fluvials dels rius Gaià i Francolí, on es troba el punt divisori entre la Conca de Barberà estricta i la Baixa Segarra. Pujant l’estret cap al Nord, només es conrea el cereal. Baixant l’estret, cap a Vallverd, i Rocafort de Queralt, els vinyers posen taques d’un verd més clar. Més cap a Ponent s’assenten uns altiplans més elevats, amb els pobles de Conesa i Savallà del Comptat. A llevant el territori s’altera, s’eleva, es remou, com si anessin les ones que la nau del Montclar provoca en la seva sortida del port.

Entre ona i ona es configuren petites planes allargades a punt de recollir la collita.La més gran és la que va de l’estret de Valls cap a Vallespinosa, Pontils i més enllà la vall de Sant Magí de la Brufaganya. És un plaer veure dansar les espigues onejant a mercè de l’aire. Tot el territori de llevant sembla atret cap a les serres de Queralt i de Miralles i més al fons cap a Montserrat.

És com una pregària de tot el territori, com una mà oberta que s’estira, deixant el rastre de la força solcant la terra. Tot és un camí cap a la muntanya serrada. El Montclar és de la mateixa classe de roca, el conglomerat que aflora per arreu fa prima i pobra la poca terra que allí es troba. Però aquí els àngels no serren i el cim és una llarga carena sense agulles estrafolàries.

La conca de Barberà

La Conca, l’estricta, es perd lentament en l’horitzó, definida, precisa, acollida per la serra de Prada de Conflent.Al Sud es configura un embut estret i es cargola. Encara que fa mil·lennis que el Montclar dubta a sortir del port, sap amb certesa que no hi ha una altra sortida. La serra de Ancosa, Formigosa i Montagut, són les drassanes de llevant.

Saburella, amb les seves petites torres pètries i enigmàtiques, és el far, la guia que dorm damunt la vall del Gaià. Vallespinosa de pedra clara i forta, s’amaga juganera, fresca i riallera, com un esquirol en el bosc, com un nen jugant perennement.

Tant sols mostra les cases de l’Est, en un pla de cruïlla de camins.Cap al Sud-Est continuen les muntanyes de conglomerat cap al Cogulló de Cabra, dibuixant les cotes lleugerament inclinades, on no s’aguanta ni una escletxa de terra. Encreuament cap al Camp, cap a la Conca, en aquesta bella Baixa Segarra, baixa, per raó de latitud no d’altitud.