Barberà de la Conca

És un municipi històric que figura a les rutes del Cister, del Cellers i dels Templers. El poble té 450 habitants i està emplaçat en un monticle a 476 m. presidit pel seu castell. Barberà de la Conca és d’origen romà i ha donat nom a la comarca La Conca de Barberà. Pels abundants vestigis ibèrics i romans, suposem que Barberà va estar poblat des de molts anys enrere.

La primera vegada que apareix el nom de Barberà és l’any 945, en la donació de l’Església de Sant Pere d’Ambigats que va fer el Comte Borrell al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Els primers documents sobre Barberà de la Conca daten de l’any 1054, quan en la tasca repobladora començada per Ramon Berenguer I, el lloc va ser cedit a Arnau Pere de Ponç, amb l’obligació de fortificar-ho.

Al segle XII el castell de Barberà va ser seu d’un convent de l’Ordre del Tremp, i quan aquesta va ser suprimida va passar a dependre de l’Ordre de l’Hospital. L’any 1143, Ramon Berenguer IV va donar el lloc als templers, que es van instal·lar en una encomana al castell (La Comanda de Barberà) que va passar als hospitalaris al segle XIV. Aquests van ser els senyors del lloc fins a la desamortització.

Va ser una ordre medieval de caràcter religiós i militar carregada de tints llegendaris, nascuda després de la primera croada.Va ser fundada a Jerusalem en 1118 per nou cavallers francesos, amb Hugo de Payens al capdavant.En els seus inicis la seva denominació oficial va ser Ordre dels Pobres Cavallers de Crist (Pauperes Conmilitones Christi); més tard van ser coneguts comunament com a Cavallers templers o Cavallers del Temple de Salomón (Militis Templi Salomonis), denominació sorgida després d’instal·lar-se en l’antic temple de Salomó.

La designació d’Orde del Temple és la traducció al francès de la denominació en llatí, sent molt estesa donats els amplis llaços Templers amb França.A instàncies d’un insigne cistercenc, Bernard de Claraval, després Sant Bernard, dos cavallers francs, dos Hugos: de Payns i de la Champaña funden en 1118 l’Ordre dels Pobres Cavallers de Crist, l’originalitat dels quals radica que els integrants eren monjos guerrers.

Sent ja nou, es presenten davant el Rei Balduino II de Jerusalem i s’ofereixen per a cuidar el camí de Jaffa, infestat de lladres que assaltaven als pelegrins.Realitzen els tres vots monacals: pobresa, obediència i castedat, poc després el rei, els lliura com a habitatge una part del temple de Jerusalem, la qual cosa els dóna el nom definitiu de Cavallers Templers.

Deu anys romanen en aquesta condició, sense augmentar el seu nombre ni immiscuir-se en les guerres santes en què estava sotmesa la zona. En 1128, Sant Bernard aconsegueix concitar un Concili (de Troyes) perquè s’aprovi a tota l’Ordre del Temple, subjecta únicament al Papa, sense cap dependència a les autoritats eclesiàstiques o terrenals i alliberada de tot impost.

És recentment llavors quan els Cavallers vesteixen la túnica blanca que la diferència dels seus aliats-adversaris, els Cavallers de Sant Joan (avui de Malta), que calçaven túnica negra. Si bé el blanc era el color triat pel Cister, casualitat o no, era també el dels Levitas que cuidaven l’Arca, el dels esenios i el dels sufíes. En 1147 el papa Eugenio III els va autoritzar a lluir la creu grega de 8 puntes característica, de color vermell.

Va ser Bernard de Claraval qui va fer l’Ordre, li va confiar la seva missió, li va transmetre els seus ensenyaments i finalment va redactar les seves regles inicials.Part d’aquests fets romandrien per sempre en secret.

L’encomana de l’Hospital
Segell de l’encomana de l’Hospital del Temple de Barberà (segle XIII), va ser creada arran de l’extinció de l’Ordre del Temple, quan els seus béns van passar a l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, després cridada Orde de Malta.

Amb lleugeres modificacions va seguir l’organització de l’encomana templaria. Estava formada per vuit llocs: Barberà, Ollers, Pira, el Pinetell i Montbrió (procedents del domini templer) i Biure, Vallverd i el mas de Cogul, que anteriorment ja havien sigut propietat de l’ordre de l’Hospital.

El s. XVIII, Barberà experimenta un important creixement demogràfic que va determinar la construcció, entre 1792-96, d’una nova església parroquial. A la fi del XIX, poc després del final dels senyorius, el poble, pressionat pel nou caciquisme dels propietaris, va aconseguir una fita en la història de l’associacionisme pagès, l’any 1894 va fundar el primer celler cooperatiu de Catalunya.

A mitjan segle XIX, els pagesos van conèixer una època brillant en l’economia, que pocs anys després va desaparèixer sota una forta crisi motivada per l’aparició de la filo-xera. Aquest va ser un dels motius pels quals els pagesos més pobres van intentar salvar-se de la caiguda mitjançant l’associacionisme.

Amb aquest esperit, es va fundar a Barberà l’any 1894, la “Societat de Treballadors Agrícoles del Poble de Barberà”, conegut per “La Societat”. Aquest va ser l’inici del cooperativisme agrari de les comarques tarragonines.

Anys després, els terratinents i els petits propietaris del poble van fundar una altra cooperativa coneguda popularment com “El Sindicat”.Aquest fet va dividir el poble en rics i pobres, segons es pertanyés a una o una altra entitat.Fins al cap de la Guerra Civil no es va produir la unificació de les dues cooperatives. Actualment, la cooperativa de Barberà està integrada dins de la “Societat Cooperativa Catalana de Barberà Vinícola”.

Bibliografia
    • FUGUET SANS, Joan (1983): “Arquitectura del castell de Barberà (dels orígens als Templers)”,”Aplec de Treballs”, 5, Centri d’*Estudis de la Conca de Barberà, (Montblanc), pàg. 91-120.
    • FUGUET SANS, Joan (1997): Templers i hospitalers, Rafael Dalmau, Ed., Barcelona.